Sabiduria popular

Al final la gent tenia raó. Tots em deien que deixara passar el temps, que aquest tot ho cura, que al final m'oblidaria d'ella, i totes eixes coses que en aquells moments no volia escoltar, però ara veig que eren certes.


Estic bé, molt bé, sorprenentment bé, perquè jo estava convençut de que estaria mesos i mesos plorant, trist, sense ganes d'eixir...i no, ni molt menys. Han passat només un parell de mesos, i me n'he adonat que ella no mereixia tant de patiment, que mentre jo li plorava, ella ja estava damunt d'un altre, donant-li el cos pel qual jo estava plorant i plorant, i ara estic content d'haver-me adonat, perquè he pogut deixar enrere dies grisos, plens de llàgrimes i males cares.


I sí, de vegades és dura la soledat, n'hi han dies en què és  difícil estar sense algú, però només alguna vegada, trobe a faltar a algú, però mai a ella. I això és el més important.
Perquè ara puc anar als mateixos llocs on estiga ella, encara que estiga amb l'altre, i ja no senc res a l'estómac, ja no se'm cauen les llàgrimes de vore'ls junts. Simplement no existeixen, i així, de moment, em va bé.


I estic content, i per què no dir-ho, orgullós. Sí, perquè ho fet jo sòl. Els amics m'han ajudat, sí, a la seva manera, però açò ho he passat sòl, i jo he tirat endavant, perquè a l'hora de la veritat, així m'he sentit, totalment sòl.
Molta gent m'ha donat l'esquena, d'altres han girat la mirada, però no passa res, jo no sóc rencorós, almenys amb els meus amics, i quan ells me necessiten, allà hi seré.


I quan alguna vegada tinc moments de debilitat, perquè els tinc, clar, pense en la gran mentida que va ser la nostra relació. Un any de falsos sentiments, i encara més falses esperances.
Ara no tinc a ningú al cor, pot ser no tinc ganes de tornar a patir, o pot ser dic això per tal de no reconèixer que ningú m'estima. Pot ser. Però així, almenys m'assegure que no em tornaran a trencar el cor amb falses mirades, i llavis de cartró.

Temps...

Passen els minuts, les hores, els dies, i tot me recorda a tu.
Desperte cada matí, i encara mire el mòbil, esperant vore algun missatge teu dient-me "Bon dia!" o que deixe ja de dormir!.
Estic treballant i torne  a mirar el mòbil, esperant, desitjant vore un missatge on me digues que ens veiem més tard, que me trobes a faltar i tens ganes de vore'm.
Veig a una parella passejant,i ens veig a nosaltres, abraçats, caminant pels carrers del poble.
Tot el que me rodeja me recorda a tu. I així és més difícil oblidar. És, senzillament, impossible.


Temps...possiblement la paraula més utilitzada per la gent que m'aconsella.
El temps ho cura tot, deixa que passe el temps, voràs com amb temps ho voràs tot d'una altra manera...
Però jo no vull temps per oblidar-te, vull temps per estar amb tu, abraçar-te, estimar-te..
I mentrestant, tu ja estàs amb un altre, i jo, fent el ridícul imaginant que tornem a estar junts.
Els amics intenten animar-me, dient que t'oblide, que vaja de festa, que n'hi han més dones, però el meu patètic cor només pensa en tu.Sembla que no vol adonar-se'n de que tu ja estàs enamorada d'un altre, que no has tardat gens en oblidar-me, que ja no m'enyores ni una miqueta.


Ell, el meu cor, va a la seua.Te vol, te desitja, te necessita, t'enyora.
I jo sé que al final el faré entrar en raó, i se n'adonarà que no vals tant la pena, que m'has fet mal, possiblement sense voler, però m'has fet pols.
Perquè jo estava il·lusionat, més que mai, més que amb ningú ho havia estat mai, i tu, feia temps que ni tan sols estaves.


Així que no queda altra, deixarem que passe el temps, el meu cor i jo.
I ho farem ben acompanyats, no te preocupes.Els nostres amics, els de sempre, Ismael, Silvio, Luis Eduardo, i un bon whisky, seran els nostres pròxims companys de viatge.


I malgrat tot, encara queda un filet d'esperança dins el meu cor que pensa que tornaràs al meu costat. Il·lús.

Sense tu...

... estic perdut.


Sóc una persona diferent, desconfiada, malpensada, amb mala cara, amb mala llet, sense ganes de res, sense fe, sense il·lusió... No sóc jo.
Passen els dies, i no n'hi ha manera d'oblidar-te. Cada minut que passa és un nou record, una vella sensació.
Vaig pel carrer i te veig a cada racó, t'imagine al meu costat, agafant-me la mà, abraçant-me sense motiu aparent, o donant-me un bes perquè sí.
M'entren ganes de plorar en qualsevol moment de qualsevol dia, quan arriba a la meua ment algun record fugaç, o veig una parella pel carrer, o quan crec que estàs amb un altre que no sóc jo.


Ara torne a passar els dies tancat a casa. A la faena, malcarat, intentant disimular amb els clients, fent vore que tot va bé, parlant de trivialitats intentant desviar l'atenció de la dura realitat, que no és altra que la teua absència.
Sempre has dit que sóc un poc exagerat, i pot ser no te falte raó, perquè n'hi han problemes pitjors a la vida, clar.


Però quan penses que has trobat la companya de viatge ideal i de sobte, desapareix sense més explicacions que alguna discussió, és complicat d'assumir, i me torne boig, i més encara si me pareix que tots els teus amics volen estar amb tu i aprofitar que ja no estem junts.
I ja sé que ja no m'has de donar explicacions, i que m'has dit que no vols estar amb ningú ara mateix, però reconec que no estic preparat per a vore't amb algú.
Més que res perquè, innocent de mi, encara pense que tornarem.
Encara crec que te puc convèncer per tornar a estar com abans, com al principi, quan jo era, al teu costat, un home nou, amb totes les ganes del món de viure, d'alçar-me cada matí, de vore't, i de vore'm, reflexat als teus ulls com el tio més feliç del món.
Vull que tornes a ser la meua Reina, com ara fa un anyet, aquella nit de Reis tan meravellosa que vam passar junts.


Ara només visc de records, de dir-te que te vull, i que vull que m'ajudes a ser el d'abans, el que es preocupava per tu, el que et cuidava amb carícies, besos, paraules d'amor, com deia el mestre Joan Manuel.Ell, ara, m'acompanya cada nit, amb Ismael, amb Silvio. Ells, amb les seves cançons, me recorden que cal lluitar per allò què u vol, pel que val la pena.
Ismael diu que l'única lluita que es perd és la que s'abandona.I jo no vull abandonar, encara que tu ja ho hages fet.


Patètic? Pot ser, i pel camí tal volta m'estic deixant part de la dignitat, però la situació me supera, i no tindre't al meu costat me mata. I per això no deixaré de lluitar, d'insistir, perquè vull sentir-me viu de nou, vull tornar a tindre un motiu per alçar-me del llit cada dia.
Fa un temps me vas donar les gràcies per haver insistit en tu al principi de la nostra relació.
Torna-m'ho a dir, per favor, i deixa'm estimar-te, una altra vegada.

Fa poc més d’un any

Fa poc més d’un any, es van creuar els nostres camins.

Una inoblidable nit de setembre vaig tastar els teus llavis per primera vegada. Com oblidar aquell moment…

Ací, al meu sofà, sols, nerviosos, amb les ganes de qui descobreix una nova, i tan antiga, sensació.

Jo, amb la meua malaptesa habitual amb les dones, quiet, babotejant alguna paraula sense sentit, amb eixe somriure nerviós de les grans ocasions.

Tu, impactantment hermosa, amb una camiseta negra i una blusa blanca que deixaven veure un escot interessant, amb els teus cabells rossos mig tapant el teu rostre, també nerviós, i fent bategar a mil per hora el meu cor només amb la teua dolça mirada.

I va ser aleshores quan, traient forces de no sé on, i amb una valentia impròpia de mi, te vaig besar.Fóren uns segons màgics, tant de bo el temps s’haguera aturat en aquell moment.

Recorde el sabor dels teus llavis, no l’oblidaré mai.Un instant per al record que, passe el què passe, quedarà ahí, al cor, per sempre.

Aquella nit no vam fer l’amor…i què? No calia.Tot va ser perfecte.

Els teus besos van acabar de convèncer-me que volia estar amb tu, que volia tindre’t al meu costat.

Ara estem malament.Vaja, ni estem, podríem dir.

Jo t’enyore, trobe a faltar el teu cos, els teus llavis, els teus pits…cada centímetre de la teua pell, però ja no sé si tornarà a passar alguna cosa entre nosaltres, ara ja no ho sé.

I senc com vaig morint per dins, sense tu el meu cor se va apagant, deixa de bategar.Ja no té ganes de tirar endavant.

I ara, mirant antigues fotos, cau alguna llàgrima que m’obliga a lluitar, a fer un últim esforç per tu, per la dona que fa poc més d’un any em va tornar les ganes de viure, i que em va rescatar d’un naufragi més que segur.